La importància de la família en el tractament del pacient: clau per a una recuperació real

Com comentem al nostre anterior article, l'addicció al fons és part d'una estratègia de fugida i, alhora, és una estratègia de cerca, on es comença amb un dolor visible o invisible, i s'acaba també, amb dolor. Moltes vegades, encara que no en siguem conscients, les addiccions mostren la por que es té a ser lliure. Es tendeix a creure que és un procés que cadascú ha de portar pel seu compte, i no es contempla la magnitud del rol de la família en tot això…

El dolor invisible que ens uneix

Quan algun membre d'una família afectada travessa per primer cop el llindar del nostre espai psicoterapèutic MQC a San Cugat del Vallès, ho fa habitualment en un estat de xoc emocional. En la majoria dels casos, es busca un centre de tractament d'addiccions "per a la persona que té el problema". Vénen buscant una teràpia individual, entenent en la majoria dels casos, aquest concepte com si fos un factor independent, que no inclou l'entorn del pacient. Nosaltres sabem que tot això va molt més enllà. Arriben mares que no han dormit en mesos, parelles que han perdut la confiança i pares que oscil·len entre la ira més profunda i la desesperació més absoluta. La pregunta que sura a l'aire de la nostra consulta és sempre la mateixa: “Com ha pogut el meu fill/parella/mare arribar a aquest punt? Per què no té la força de voluntat per aturar? Per què no es vol recuperar?”.

Com terapeutes i psicòlegs especialistes en teràpia sistèmica, el nostre primer objectiu és abraçar aquest cansament, aquest dolor i, començar a desmantellar un estigma que fa dècades que fa mal: la idea que l'addicció és un vici o una feblesa moral. Als carrers de Sant Cugat del Vallès, com a les de Barcelona oa les de qualsevol altre lloc, l'addicció és en realitat una resposta desesperada davant d'un dolor que s'ha tornat invisible però insuportable. No és un problema de manca de valors, sinó una estratègia de supervivència que, encara que desadaptativa i perillosa, el cervell del pacient ha adoptat per no «trencar-se» davant d'una realitat interna que el desborda.

La família arriba sovint sentint-se un actor secundari o, pitjor encara, un vigilant jurat de la sobrietat del pacient. Com si la seva única comesa fos vigilar-ho perquè no torni a caure. No obstant això, l'evidència clínica ens diu una cosa molt diferent: el paper del nucli familiar és el factor determinant per passar d'un pegat temporal —una simple abstinència d'uns mesos— a una sanació sistèmica real. La família no és la culpable de l'addicció, però és, sens dubte, la peça clau de la solució. Només quan el sistema familiar canvia la mirada i comprèn que l'addicció és el símptoma d'una ferida compartida, és quan s'obre la porta a una recuperació que no només busca «treure la droga», sinó reconstruir la connexió humana.

L'addicció com a símptoma: Canviant el focus del problema

Per entendre l'addicció des d'una perspectiva sistèmica, hem de deixar de mirar el dit (la substància o la conducta) i començar a mirar la lluna (el dolor que la sustenta). Basant-nos en l'enfocament de «Les addiccions com a símptoma«, entenem que el consum no és la malaltia original, sinó un efecte col·lateral d'una cosa molt més profunda.

Des de la neuropsicologia, solem explicar a les famílies que el «Cervell és el cap». Aquest cap té una prioritat absoluta: la supervivència. Quan una persona experimenta el que tècnicament anomenem disfòria —un estat intens de malestar emocional, insatisfacció, ansietat o irritabilitat—, el cervell interpreta que la integritat de lindividu està en perill. Si la persona no té eines sanes per gestionar aquesta disfòria, el cervell busca un «pegat d'emergència». Aquí és on l'addicció fa la seva aparició de vegades progressiva, de vegades contundent i ràpida: l'alcohol pot anestesiar l'ansietat que genera la timidesa i que impedeix connectar; la cocaïna pot emplenar un buit existencial d'inferioritat; les pantalles poden distreure la ment d'una tristesa que sembla no tenir fi, el sexe.., el tabac…, la compra compulsiva…, el joc… són expressions evidents d'un dolor intens, profund i constant que cada dia es fa menys suportable…

«Les addiccions es conceptualitzen actualment com
estratègies disfuncionals de regulació emocional.»

Aquesta frase és el pilar del nostre centre de tractament d'addiccions a Sant Cugat. Significa que el pacient no consumeix per destruir-se, sinó per intentar modular el plaer o displacer. És un intent d'autocuració que ha sortit malament. En etiquetar l'addicció com una «estratègia de regulació emocional», alliberem la família de la culpa paralitzant i el pacient del judici moral.

Entendre l'addicció com un crit d'auxili sistèmic permet als pares i parelles deixar de ser policies per convertir-se en aliats. Si acceptem que el consum és un intent de sobreviure a un dolor que no se sap anomenar, el focus de la teràpia individual i familiar deixa de ser "el control de l'orina" per passar a ser "el maneig i l'acompanyament de l'emoció".

La Metàfora del Missatger: Què intenta dir-nos el dolor?

Per aprofundir en aquest concepte, al nostre centre de tractament d'addiccions a Sant Cugat utilitzem extensament la «Metàfora del Missatger Emocional», inspirada en els treballs fundacionals de Salovey i Mayer (1990).

Imaginem que el nostre món emocional és una empresa de missatgeria. El cap (el nostre cervell) és summament estricte i dóna una ordre clara als seus empleats: «Has de lliurar aquest paquet vermell a la consciència. Si no l'entregues, t'acomiado, perquè aquest missatge depèn que aquesta persona sàpiga que alguna cosa va malament i pugui sobreviure». El paquet vermell conté el dolor, la solitud o la por.

El missatger (l'emoció) arriba a la casa del pacient i truca a la porta. El pacient, en veure per l'espiell aquest embolcall vermell tan amenaçador, sent pànic. No vol patir. Aleshores, decideix pujar el volum de la televisió o recórrer a la substància per adormir-se i no escoltar els cops. Però aquí comença el drama: el missatger no pot anar a casa perquè si no lliura el paquet, perd la feina.

Si el pacient continua ignorant la trucada, el missatger recorre a «tècniques de guerrilla»:

1. Tira pedres a la finestra: Aquests són els pensaments obsessius, la rumiació constant i aquest insomni que no deixa descansar. Són missatges que diuen: «Fes-me cas!».
2. Usa trepants i gasos lacrimògens: Apareixen els símptomes físics que els metges de vegades no aconsegueixen explicar. Contractures cròniques, nusos a l'estómac, taquicàrdies i migranyes. És el missatger intentant entrar per les esquerdes del cos.
3. Tira la porta a baix: És el moment de l'atac de pànic, l'explosió d'ira incontrolada o la recaiguda massiva. El missatge ha entrat, però de la manera més destructiva possible.

Anàlisi per a la família: Sovint, la família, guiada per un amor protector, però mal informat, es converteix en el «guardaespatlles» que ajuda el pacient a posar més cadenats a la porta. Els pares que eviten que el fill enfronti les conseqüències o la parella que justifica el mal humor estan, sense saber-ho, impedint que el missatger lliuri el paquet.

La sanació comença quan, a l'espai segur de la teràpia, ajudem el pacient i la seva família a obrir la porta junts. El guió que practiquem és: «Hola, missatger. Veig que portes un paquet vermell. Em fa por, però m'asseuré amb tu, vaig a obrir-lo i llegiré què diu. No he de fer el que tu diguis, però sí que he d'escoltar el que sents». Quan el missatger veu que el paquet ha estat rebut i el missatge llegit, la seva missió acaba. Per fi, es retira i la intensitat emocional baixa de forma natural.

El poder de l'etiquetatge emocional al nucli familiar

Un dels obstacles més grans que trobem en el tractament d'addiccions és la alexitimia. Aquest terme clínic descriu la incapacitat d'identificar i descriure les emocions pròpies. Molts dels nostres pacients poden tenir la sensació d'absència d'emocions, quan en realitat, el que passa és que, si senten, encara que no saben distingir les emocions i etiquetar-les adequadament, perquè pateixen una profunda «confusió emocional». Quan els preguntem què els passa, solen respondre: «No sé, em sento malament», «Estic aclaparat» o «Tinc un nus».

Per a la neuropsicologia, això és com intentar apagar un incendi sense saber si l'origen és tipus elèctric, química o forestal. No es poden regular adequadament les emocions, si no se sap anomenar el que se sent. Aquí és on introduïm el concepte de Granularitat Emocional, basat en el model de processament de Hervás (2011). No és el mateix sentir «malestar» que sentir «vergonya per haver fallat», por a l'abandó o impotència davant la malaltia d'un pare.

L'etiquetatge emocional és una eina de poder. En posar un nom precís a l'emoció, el caos intern es converteix en informació manejable. Per a la família, aprendre a etiquetar suposa deixar de reaccionar al «mal humor» del pacient per començar a respondre a la seva «por».

Beneficis de l'etiquetatge emocional a la recuperació:

• Reducció del soroll cerebral: Anomenar l'emoció activa l'escorça prefrontal (la part més cognitiva), el que ajuda a calmar l'amígdala (el centre de la por).
• Diferenciació entre sentir i descriure: Ajudem el pacient a passar de «sóc un fracàs» a «sento que he fracassat en aquest moment», una distinció vital per a l'autoestima.
• Validació sistèmica: Quan a casa es permet dir «estic espantat» en lloc d'esclatar en crits, l'ambient de tensió disminueix dràsticament.
• Dissolució de la disfòria: Com a la metàfora, en posar el nom exacte al paquet, el missatger se sent escoltat i la necessitat d'«anestèsia» mitjançant el consum es pot arribar a reduir o diluir amb el temps.

Trencant els mites: Una nova educació per a la llar

Perquè la llar deixi de ser un camp de batalla minat i es converteixi en un entorn segur de guariment, és important deixar de banda certs mites culturals que ens han ensenyat a jutjar les emocions, i començar a aprendre i reforçar nous comportaments en què s'acompanya, es comprèn per què i no es jutja. Utilitzant el marc de Marsha Linehan (psicòleg, professora i autora nord-americana, responsable del desenvolupament de la teràpia dialèctica conductual), presentem com a exemple d'eina a treballar amb les famílies, aquesta taula guia per a l'aprenentatge i l'entrenament en la creació d'entorns segurs:

Quan un pare deixa de dir al seu fill «no t'hauries de sentir així després de tot el que hem fet per tu», i comença a dir «entenc que sentis aquest pes, encara que em faci mal», el tractament fa un salt qualitatiu cap a la recuperació real.

Les lleis emocionals: Manual de navegació per a famílies

ElDr. Gonzalo Hervás (2011) proposa una sèrie de «lleis» que regeixen la nostra vida afectiva, i al nostre centre, ensenyem a les famílies eines que poden estar basades en aquesta lleis, com si fossin les lleis de la gravetat, ja que, no pots ignorar-les sense patir-ne les conseqüències.

1. Gots comunicants emocionals: Segons aquest principi, si intentem anul·lar un component de l'emoció (per exemple, prohibir-nos plorar o expressar l'enuig verbalment), els altres components de l'emoció es disparen. Si el pacient s'empassa la tristesa per no preocupar la seva mare, la seva tensió arterial pujarà o el desig impulsiu de consumir es multiplicarà per deu.Consell pràctic: Permetre que l'emoció «surti» i s'expressi de manera sana (paraules, plor, esport) ajuda a reduir la possibilitat que esclati de forma interna.
2. La infusió emocional: Les emocions que es perceben de forma intensa i romanen actives per més de 30 o 45 minuts, començaran a tenyir o infusionar els nostres processos cognitius. És a dir, què, si estàs sumit a la ira, el teu cervell només cercarà records d'ofenses passades i veurà atacs en gestos innocents.Consell pràctic: Dóna't un temps per no raonar en “calent” els temes importants (diners, límits, futur) durant un episodi emocional actiu i intens. Esperar uns 45 minuts que la «tinta» es dissipi t'ajudés a percebre la situació d'una manera més adequada.
3. Emocions secundàries: Sovint patim no pel que sentim, sinó pel que sentim respecte al que sentim. Sentir vergonya per tenir por, o culpa per estar enfadat amb el pacient. Aquestes emocions secundàries són paràsites i bloquegen la sanació.Consell pràctic: Ajuda el teu ésser estimat a acceptar l'emoció primària (ej: la tristesa) perquè no es converteixi en una secundària (ej: depressió per sentir-se un fluix).
4. Imperfecció emocional: Una emoció és un senyal, no una veritat absoluta. El fet que el pacient percebi «amenaça» no vol dir que necessàriament algú l'estigui atacant o l'atacarà en realitat. Aquesta percepció d'amenaça és un senyal que requereix anàlisi, no un judici i sentència de realitat.Consell pràctic: Quan el pacient digui «tots m'odien», era vàlid: «Sento que et sentis així, és molt dolorós», i ajuda'l a veure que és un missatge que el seu cervell interpreta, i no necessàriament un fet objectiu.
5. Amnistia emocional: Aquest és, potser, el principi més alliberador per a les famílies.
   «No ens podem jutjar per alguna cosa que sentim o fem…
   els judicis morals no ajuden en el procés de recuperació.
   Sentir el desig de consumir o sentir rancúnia cap a un familiar és una reacció química automàtica. La recuperació consisteix, a decidir què fer amb aquest sentiment, no en el fet de tenir-lo.Consell pràctic: Practica l'amnistia amb els sentiments a casa; i dur amb la definició dels límits conductuals, però compassiu amb el sentir.
6. Universalitat emocional: Ningú ha de ser considerat una bestiola rara pel que sent. Tots els éssers humans sentim vergonya, inseguretat, gelosia o buit, en major o menor mesura. La diferència entre una persona sana i una amb addicció no és el que senten, sinó la fluïdesa amb què el manegen. Aquesta és una clau important a tenir en compte.Consell pràctic: Normalitza les emocions a taula. «Avui m'he sentit insegur a la feina» és una frase que ensenya més al pacient que mil sermons. Aprenem més del que observem, que del que se'ns diu de forma directa com a instrucció.
7. Bondat emocional: Les emocions busquen enfonsar-nos; només tenen un propòsit constructiu. Fins i tot la culpa cerca que repararem un mal, i la por cerca protegir-nos.Consell pràctic: Ajuda el teu familiar a buscar la «intenció positiva» que hi pot haver darrere del malestar. De què intenta protegir-te aquesta por?

MQC: Centre de Tractament i espai segur:

Al nostre centre de tractament d'addiccions a Sant Cugat, entenem que aconseguir retirar la substància, és només el 10% del treball. El 90% restant, consisteix a crear una infraestructura emocional, inclòs l'entorn proper del pacient, que tingui com a conseqüència, que el consum sigui innecessari.

Entre altres, la recuperació necessita quatre pilars bàsics:

1. Obertura i acceptació: Deixar de lluitar contra un mateix. I MQC, «obrim la porta a l'emoció» en un entorn segur, on el pacient es pot permetre sentir la seva vulnerabilitat sense ser jutjat.
2. Anàlisi i descodificació: Diferenciem els «senyals rellevants» de les «falses alarmes» (ecos de traumes passats). Ensenyem el pacient a ser un detectiu perquè pugui detectar distincions del seu propi món intern.
3. Modulació: Un cop entesa i etiquetada adequadament l'emoció, entrenem estratègies per equilibrar l'estat anímic. Això inclou des de tècniques de respiració i presència plena fins a la reestructuració de pensaments.
4. Construcció de Sentit: L'objectiu final del tractament d'addiccions és que la persona construeixi, amb la seva família, una «vida que no necessiti anestèsies». Una vida on el dolor tingui espai i lloc, sense que prengui el control de la vida del pacient i el seu entorn.

Cultivant la tolerància al malestar i el «mestratge»

La recuperació no passa per ser un estat de felicitat constant, sinó que és el desenvolupament i l'entrenament de l'habilitat de l'enfortiment del «múscul emocional». Segons el cas, seguint els models de Linehan i Berking, podem treballar amb la família perquè es donin suport a dues estratègies fonamentals:

1. Acció Oposada Quan una emoció ens empeny a una conducta destructiva, hem de fer l'acció oposada. És a dir, si la tristesa empeny el pacient a tancar-se i apagar el mòbil (el que alimenta la depressió), la família pot incentivar suaument lacció oposada, que seria, per exemple, sortir a caminar 15 minuts. Si la ira empeny a cridar, lacció oposada podria ser baixar el to de veu i relaxar els músculs de la cara. Amb aquestes accions, s'aconsegueix que l'emoció no dicti una conducta que empitjori la situació.
2. Acumulació d'Emocions Positives i Mestratge El cervell en recuperació necessita «vitamines emocionals» per contrarestar anys de disfòria acumulada. Fomentem que el pacient realitzi activitats que li tornin la sensació de competència o «mestratge» al seu diari viure. Sentir que es té l'habilitat per arreglar coses, per aprendre un idioma o cuidar una planta, en molts casos, és l'antídot més potent contra la baixa autoestima que acompanya l'addicció. La família pot ser un gran aliat aquí, reconeixent, validant i reforçant, aquests petits èxits d'autonomia.

Un futur de connexió real

L'addicció no ha de ser una cadena perpètua. Efectivament, pot ser una oportunitat dolorosa, i profunda alhora, perquè tot el sistema familiar en conjunt aprengui a comunicar-se d'una forma més humana, més sensible, més constructiva i efectiva. La recuperació real no s'aconsegueix mitjançant la força de voluntat heroica d'una sola persona…, la recuperació real s'aconsegueix a través de la intel·ligència emocional i el suport d'una xarxa familiar que ha decidit deixar de tenir por dels sentiments i de la vergonya dels judicis posteriors.
Quan en una família es comença a parlar el llenguatge dels “missatgers emocionals”, el símptoma de l'addicció perd força en la seva funció i es comença a esvair. La sanació real comença quan el dolor deixa de ser un secret insuportable per convertir-se en el pont cap a la connexió amb ells mateixos i amb l'exterior.

A partir d´aquí, et convidem a reflexionar sobre què passaria si en el vostre proper sopar en família us plantegéssiu el següent:

«Si avui decidissis obrir la porta al missatger emocional del teu ésser estimat, en lloc d'intentar callar-ho per por o per judici, quin missatge creus que estaries rebent per primera vegada en molts anys?»

Si el contingut d'aquest bloc ressona amb tu i creus que podria ser útil per a tu, la teva família o algú que coneixes i que es pot trobar amb una situació similar a l'exposada en aquest article, et convidem a posar-te en contacte amb nosaltres perquè et poguem escoltar atentament i considerar amb tu la forma més adequada per a tu i els teus d'afrontar aquest moment. Contacta amb nosaltres.

——————————————————————————–
Notes i referències científiques

• Renuncia-ho, M. (2010). Entrenar habilitats emocionals. Springer Verlag. (Referència sobre l'entrenament en habilitats de tolerància al malestar).
• Brut, J. J. (1999). Regulació de les emocions: Passat, present, futur. Cognició i Emoció. (Model processal de la regulació emocional).
• Hervás, G. (2011). Psicopatologia de la regulació emocional: El paper dels dèficits emocionals en els trastorns clínics. Psicologia Conductual. (Font principal per a les lleis emocionals i l'etiquetatge).
• Linehan, M. M. (1993). Manual d'entrenament d'habilitats per al tractament del trastorn límit de la personalitat. Guilford Press. (Mites sobre les emocions i Acció Oposada).
• Salovey, P. & Mayer, J. D. (1990). Intel·ligència emocional. Imaginació, Cognició i personalitat. (Origen de la Metàfora del Missatger).

——————————————————————————–